La nina estava asseguda a terra al costat de l’armari. Malgrat que el seu entorn era fosc, es podia endevinar el volum d’un cos a sobre del llit a l’esquerra de la cambra. Se sentia el respirar rítmic i pausat de qui dorm amb la placidesa de la tranquil·litat infantil. Al costat de la tauleta de nit, hi havia una caixa de colors vius i llampants on se n’anunciava, amb un titular de lletres generoses, el contingut: “JUEGO DE MAGIA”. Un xic enllà, al peu de la finestra amb els finestrons ajustats, una capsa de colors rosats amb la imatge d’una infermera a la portada, publicitava el seu contingut amb unes lletres de color groc: “DISFRAZ DE ENFERMERA”. Al mig del dormitori, una altra caixa, bastant grossa, indicava amb un rètol de color verd sobre fons taronja: “PATINETE DE TRES RUEDAS”.
Pausadament, la Mireia s’anava despertant. Avui complia set anys i tant bon punt posà els peus a terra, se n‘adonà de la sorpresa que els seus pares li havien preparat.
Va destapar la capsa de la disfressa i, posant-se-la per sobre, es va mirar al mirall, i amb una certa coqueteria, va deixar-la amb desgana a sobre de la cadira del costat de la porta.
Després es va fixar en la caixa del patinet. Un somriure va dibuixar-se a la seva cara i el tragué per estrenar-lo. En donar una volta pel dormitori i just quan anava a sortir de l’habitació, va descobrir la presència de la nina. S’hi acostà amb els ulls d’allò més oberts i, amb mans tremoloses, la prengué amb la delicadesa de qui no s’ho acaba de creure.
Portava un vestit de color rosa amb un llaç de vellut blau fosc com a cinturó i unes puntes blanques que li feien de solapes al voltant del coll. Els seus cabells rossos li sortien per sota d’un barretet de llana del mateix color que el vestit, amb un voraviu molt fi de color blanc que feia ziga-zaga. Tancava els ulls quan la posaves ajaguda, i en abraçar-la i prémer-la contra el cor, deia amb una veu gairebé infantil: “TE QUIERO, MAMÁ”.
La Mireia va deixar la nina a sobre del llit i va córrer a buscar els seus pares.
– Mare, mare! va cridar.
La mare, corpresa per l’angoixa de la seva filla, va córrer cap a ella.
– Què et passa, Mireia? Que no t’han agradat els regals?
– Sí, mare, i molt! Però la nina…la nina… ¡No parla català!
Joan Mundó
Plataforma per la Llengua, l’ONG del català
