– Pare, els Reis parlen català?
La pregunta va caure sobre la tranquil·litat de la migdiada com un meló caigut damunt dels fulls oberts del diari que reposava sobre els meus genolls.
– Pare, els Reis parlen català? va repetir en Miquel amb la mirada de qui espera la resposta que salvarà el destí de la humanitat.
Feia dies que el veia moix, capficat en si mateix, com donant voltes a una qüestió d´importància cabdal, com immers a la recerca de la solució definitiva al problema de la quadratura del cercle.
Me´l vaig mirar intentant esbrinar quina profunda veritat amagava l’aparent innocència d´aquella pregunta.
D´ençà de la tornada al col·legi després de les festes de Nadal, semblava que els seus jocs esdevenien processos analítics del per què de les raons de les joguines que havia rebut. Semblava més interessat a esbrinar l´origen causal de com li arribaren els regals, que el goig lúdic del seu entreteniment.
No me n‘havia adonat, d´aquell canvi, fins que la pregunta va interrompre la somnolència de les hores posteriors a un bon dinar de diumenge.
– Pare, els Reis parlen català?, va repetir per tercera vegada, mostrant una certa impaciència que apuntava un inici de decepció en anar comprovant que potser el seu pare no ho sabia tot.
Aterrit per la por de perdre la confiança que el meu fill tenia en la meva suposada saviesa, em vaig enfrontar a la fondària dels seus ulls que de forma inquisitiva buscaven la meva mirada.
Intentant guanyar temps per trobar una resposta que fos prou coherent per no evidenciar la meva ignorància, vaig contraofertar una pregunta:
-“Què et fa suposar que els Reis no saben català?”
Era evident que alguna cosa el preocupava mes enllà de la simple curiositat.
-“Si saben català, per què el pare de l´Antonio li va fer tornar el paper de carta que ens van donar al col·legi per escriure als Reis? Li va dir que els reis no entendrien el que estava escrit, ja que no sabien el català”.
A l´escola els havien donat, proporcionat per la Plataforma per la llengua, un full pautat als Reis, perquè hi escrivissin la carta amb els seus desitjos. Al final, com a última petició, estava escrit: “…i poder jugar en català.”
Tenia referències d´aquesta família. Em constava que s´oposaven obertament a la immersió lingüística dins l´escola pública.
Vaig entendre els interrogants d’en Miquel i va començar a créixer la meva preocupació.
Joan Mundó, membre de la comissió de joguines de la Plataforma per la Llengua.
